A rel de la lectura del darrer poemari de Cristina Grisolía, Galope y canto (Olifante. Ediciones de Poesía), m’he sentit cridada a reflexionar sobre el fet poètic. Al meu parer, el poema sovint és una resposta, de les moltes possibles, a una crida que arriba des del més profund de l’ésser, fruit d’un interrogant existencial, sense pretendre, qui podria, donar una resposta concloent, ja que la vida és un procès. Però també pot ser que escriure poesia sigui una resposta individual a una invitació a tot allò que la vida té tant d’ordinari com d’extraordinari en tota la seva amplitud i profunditat, encara que aquestes dimensions siguin una abstracció, més encara: siguin un pur misteri, i, per això mateix, tant difícils de traslladar al paper. I això no obstant, com qui s’empara en el fil d’Ariadna, el poeta, la poeta, es posa en camí per entrar en aquesta realitat abscòndita. Desvetllar aquest misteri és un pelegrinatge en tota regla i es constitueix en una via de coneixement les fites de la qual són expressades en cada poema. Un poemari doncs, vindria a ser el testimoni d’un tram d’aquest camí, com es desprén de Galope y canto.
(fragmento) | 
